DIA 2 (T3) TORNEM A SER PELEGRINS.

5:15h.

Em vibra el canell, el rellotge ens diu que ara sí, comencem a caminar. Ara per fi, sí que ja em crec que fem el camí. L'Edu em comenta: 5 minuts més? Em nego.

Hem de començar tot els rituals previs a l'inici d'una etapa: vaselina als peus, vaselina a les clavícules, estiraments musculars, crema solar i guardar-ho tot a la motxilla.

Pugem la persiana de la nostra suite segons va dir el Jesús, l'hospitaler d'ahir, (una llitera i una cadira tota per nosaltres dos, lliure de covid19): és negra nit... Avui caminarem en la foscor, però també amb la fresca de l'alba, massa fresca pel que m'esperava, duc posada la mascareta, m'aporta l'escalfor que necessito.

Sortint d'Astorga, perdem la llum dels fanals, ens costa veure on estan les fletxes al terra senyalitzades i descobrir on perillen els nostres turmells davant de l'asfalt en mal estat. Ens sentim uns pelegrins en sol•litud, no trobem a ningú. Aquest any, aquest final de tram serà probablement el més espiritual de tots.

Seguim caminant, mai hem deixat de fer-ho, tímidament ens avancen alguns pelegrins, gairebé tots porten la mascareta posada, aquest any l'ombra ens avisa de la seva presència, ens posem la mascareta i diem "bon camí". La gent és potser més esquerpa, o més previsora, no hi ha relació social entre nosaltres. Entenem el motiu, tampoc volem apropar-nos, si no és estrictament indispensable.

El paisatge que neix davant nostre, durant la major part del trajecte, és pla i desert, només ens acompanyen les herbes del camí. La majoria d'aromàtiques i curatives: inconfusible l'olor de la farigola, la presència del espernellat i de l'herba del cop, apresa últimament gràcies a la Druida del Pirineus Ribagorçans.

Fem parada en un ombrívol banc d'una àrea de descans, esmorzem mentre van passant pelegrins, un dels quals avisa al seu fill que l'acompanya en bicicleta: "mira el ciervo"... Efectivament, davant nostre corre una cérvola tranquilament, sense tenir en compte la nostra presència. Fantàstica natura, després de la llebre matinadora, és el segon animaló que ens acompanya i, és que aquest any, no escoltem el cant dels l'ocells, més aviat el so elèctric que emeten les llagostes.

De sobte, el camí canvia i és que abans d'arribar a Rabanal del camino, ja ens avisa del que ens trobarem al final: corriols de pujada amb pedres, per sort, apareix un bosc de joves alzines que ens donaran petits oasis amb ombra. Facturem kms, a cada km la temperatura augmenta i a cada km, les peces de roba dismueixen. Fem parada en un jardí Chill-Out a Rabanal del camino, agafem forces pels últims 5 km de pujada, això ja gairebé està. El paisatge torna a canviar, aquest cop les herbes el tenyeixen de rosa i lila, com gaudiria la Raffaella amb aquestes flors. Tornem a sentir l'emoció de completar una nova etapa, sabem que a la nostra credencial hi haurà un espai menys per segellar, sabem que el nostre gran dia s'apropa, que el nostre somni està a 10 dies. Si us plau Santiago protegeix-nos d'aquest virus invisible, volem veure't a casa teva el día 2.