Fa temps que penso que: "la majoria de les coses passen per algun motiu".
El més probable és que aquest motiu no l’entenguem fins que no hagin passat uns dies, mesos o anys però amb el temps i mirant al passat i amb perspectiva, el trobarem.
El passat 14 de Març, el govern va decidir confinar-nos a casa per un període inicial de 15 dies. En aquell moment, encara mantenia ben forta l'esperança de poder iniciar el nostre tercer i últim tram.
Pel que veig ara amb perspectiva i després d'estar més de dos mesos confinats, només jo tenia aquesta esperança, la resta veia ben clar que seria impossible fer-lo. Segurament la il·lusió d'acabar-lo, d'arribar a Santiago, de trobar-nos els nostres pares esperant a la plaça de l'Obradoiro feia que no volgués veure la realitat. No acceptava el no com a resposta, pensava que res ni ningú ens podria prohibir continuar el nostre camí, la nostra promesa, el nostre gran repte.
No he tingut por als dies de confinament, només al que els hi podia passar als nostres pares, als nostres éssers estimats.
Sí que m'ha fet recordar el que vaig patir durant un any mentre estava malalta. Ara tots haureu tingut la mateixa sensació: de sobte un dia et diuen que la teva vida ha de fer un canvi radical, que els teus plans de futur els hauràs de posposar esperant que la malaltia marxi, si tens les defenses baixes no podràs sortir al carrer perquè l'exterior serà un verí per a la teva salut, sortiràs a la terrassa de casa però amb la diferència que la resta de la gent que t'envolta, continua amb la seva vida, amb les seves il•lusions i amb els seus plans de futur. Acabaràs valorant allò que realment importa: una abraçada dels teus pares, un petó del teu germà, un dinar en família, uns riures amb els amics i deixaràs de preocupar-te per les coses materials, les que gairebé sempre tenen solució. Jo vaig aprendre la lliçó, vaig aprendre a veure la vida d'una altra manera i per això vam començar aquesta aventura.
Espero que el Covid-19 us ho hagi fet veure a la resta, la vida pren una altra raó de ser.
Per fi ha arribat el dia, en què puc escriure aquestes paraules i les podré publicar al nostre blog.
Si uns mesos abans del 10 d'abril ja teníem unes ganes gegantines de començar, ara també les tenim però amb por. La situació continua sent complicada, tenim bitllet d’anada però per primer cop en la vida, no el de tornada.
Quan portàvem dos mesos entrenant, vam haver de parar la nostra activitat, hem hagut de començar de nou, amb una climatologia totalment diferent a la que estàvem acostumats els últims anys. No continuem l'aventura, en comencem una altra: som uns inexperts en fer “el camino” en aquesta època de l'any, haurem de canviar els guants per la crema solar, el forro polar per la mascareta.
Tornem a tenir els mateixos dubtes que el primer any, i por al Covid-19, però aquest cop sí que sabem una cosa ben certa i és que, si el primer any vam arribar a Burgos lluitant contra la neu i el fred i el segon any a Astorga, aquest any lluitarem contra la calor, les tempestes d’estiu i contra un virus que no es rendeix i que és l’únic que ens pot obligar a tornar a casa.
Posarem tot el nostre esforç per arribar a la plaça de l’Obradoiro. Que es prepari Santiago de Compostela, tremolarà tant amb la nostra presència que hauran d’assegurar que la catedral no caigui.
No ens hem donat mai per vençuts, hem estat forts fisicament i, el més important també psicològicament, hem lluitat sempre junts des de l’inici: hem estat peregrins i ara ho tornarem a ser fins el final. Ja ho portem a la sang.
ULTREIA.
El passat 14 de Març, el govern va decidir confinar-nos a casa per un període inicial de 15 dies. En aquell moment, encara mantenia ben forta l'esperança de poder iniciar el nostre tercer i últim tram.
Pel que veig ara amb perspectiva i després d'estar més de dos mesos confinats, només jo tenia aquesta esperança, la resta veia ben clar que seria impossible fer-lo. Segurament la il·lusió d'acabar-lo, d'arribar a Santiago, de trobar-nos els nostres pares esperant a la plaça de l'Obradoiro feia que no volgués veure la realitat. No acceptava el no com a resposta, pensava que res ni ningú ens podria prohibir continuar el nostre camí, la nostra promesa, el nostre gran repte.
No he tingut por als dies de confinament, només al que els hi podia passar als nostres pares, als nostres éssers estimats.
Sí que m'ha fet recordar el que vaig patir durant un any mentre estava malalta. Ara tots haureu tingut la mateixa sensació: de sobte un dia et diuen que la teva vida ha de fer un canvi radical, que els teus plans de futur els hauràs de posposar esperant que la malaltia marxi, si tens les defenses baixes no podràs sortir al carrer perquè l'exterior serà un verí per a la teva salut, sortiràs a la terrassa de casa però amb la diferència que la resta de la gent que t'envolta, continua amb la seva vida, amb les seves il•lusions i amb els seus plans de futur. Acabaràs valorant allò que realment importa: una abraçada dels teus pares, un petó del teu germà, un dinar en família, uns riures amb els amics i deixaràs de preocupar-te per les coses materials, les que gairebé sempre tenen solució. Jo vaig aprendre la lliçó, vaig aprendre a veure la vida d'una altra manera i per això vam començar aquesta aventura.
Espero que el Covid-19 us ho hagi fet veure a la resta, la vida pren una altra raó de ser.
Per fi ha arribat el dia, en què puc escriure aquestes paraules i les podré publicar al nostre blog.
Si uns mesos abans del 10 d'abril ja teníem unes ganes gegantines de començar, ara també les tenim però amb por. La situació continua sent complicada, tenim bitllet d’anada però per primer cop en la vida, no el de tornada.
Quan portàvem dos mesos entrenant, vam haver de parar la nostra activitat, hem hagut de començar de nou, amb una climatologia totalment diferent a la que estàvem acostumats els últims anys. No continuem l'aventura, en comencem una altra: som uns inexperts en fer “el camino” en aquesta època de l'any, haurem de canviar els guants per la crema solar, el forro polar per la mascareta.
Tornem a tenir els mateixos dubtes que el primer any, i por al Covid-19, però aquest cop sí que sabem una cosa ben certa i és que, si el primer any vam arribar a Burgos lluitant contra la neu i el fred i el segon any a Astorga, aquest any lluitarem contra la calor, les tempestes d’estiu i contra un virus que no es rendeix i que és l’únic que ens pot obligar a tornar a casa.
Posarem tot el nostre esforç per arribar a la plaça de l’Obradoiro. Que es prepari Santiago de Compostela, tremolarà tant amb la nostra presència que hauran d’assegurar que la catedral no caigui.
No ens hem donat mai per vençuts, hem estat forts fisicament i, el més important també psicològicament, hem lluitat sempre junts des de l’inici: hem estat peregrins i ara ho tornarem a ser fins el final. Ja ho portem a la sang.
ULTREIA.
R.
P.D. davant els comentaris d'alguns lectors, aprofito per comentar que la meva part del blog està escrita en català. Si veieu una redacció en castellà és Google qui ho ha traduït. Misteris de la informàtica. Disculpeu.
Comentarios
Publicar un comentario