Asseguts al bar de davant l'alberg esperant el cafè amb llet, anem controlant les posicions de sortida:
En primera posició, l'Ala, l'altra xinesa, ja ha esmorzat, comença ràpid el camí.
En segona, surt l'Estrella, directa al bar a fer el seu cafè amb torrades.
En tercera, l'Alejandro, avui som nosaltres els que li donem informació sobre l'etapa de demà.
En quarta, l'Enfraín? No, ell avui ha sortit abans direcció Lugo, on l'espera un amic i la seva barbacoa. Si veieu un pelegrí per la carretera, és ell.
En cinquena, el Sebas? Tampoc, prefereix continuar dormint, però tranquils que aquests universitaris posen el turbo i en un tres i no res ens agafen.
En última posició, veiem dos grups de persones que semblen els caputxins sortits d'una processó de setmana santa. Ja portem l'impermeable doncs ja ha començat el xirimiri.
Passen per davant nostre i ens diuen bon dia! M'hi fixo en la seva esquena: bulto de motxilla petita, "turigrinos que comencen avui".
Ens preparem, ens acomiadem de l'Alejandro i l'Estrella i anem en busca de la fletxa en un matí amb un cel ben trist. No trigarem en avançar a un dels grups, però abans els hem d'ensenyar que per nosaltres no és important tenir un bon dia, sinó un bon camí. Els saludem. Seguim, i de sobte en mig de la tènue foscor escoltem: (poseu veu de nena tota) "argggg una mieeeerda!!! Jooo, en lugar de poner tantas flechas también podian ponérselas a las mierdas". Se'm regira l'estómac només de pensar que a la "kk girl" li donaran la mateixa Compostela que el que ha caminat 780 km des de Roncesvalles. Em miro a l'Edu i li dic: "que es prepari, perquè quan comenci a creuar els pobles ramaders amb camins minats de caques de vaca i amb ambientador a fem, morirà".
A cada pas, el paisatge millora, cada imatge podria ser perfectament un quadre, una fotografia. Diuen que és el país de les "meigues", jo afagiria: dels contes de fades, tot és d'un verd que no pot ser real, camins que et transporten a una altra època. Passadissos d'alzines i castanyers, cada cop més grans i amb troncs de mil i una formes aniran protegint-nos de la pluja que va caient de forma intermitent. La tempesta l'anirem veient en la llunyania, però no porta prou ritme per enxampar-nos. Qui sí porta un bon ritme és l'Estrella, caminem amb la seva companyia durant una estona, fins que trobem un banc per fer l'esmorzar, amb la companyia de dos pastors alemanys, que esperen desesperats per què se'ns caigui un tros d'entrepà.
El cel cada cop empitjora més, així que carreguen de nou les coses i intentem anar a bon ritme. Ens agafarà un costat de la tempesta, però res d'important si comparem amb la pluja d'altres anys. En la llunyania del camí ja veiem el riu Miño, que ens indica que Portomarin estarà ben a prop. Del que no ens informa és de la baixada de pedres que trobarem abans d'arribar.
Ja falten menys de 100 km.
Acumulem cansament, son, patiment i calor, però també pau, tranquilitat, desconnexió i felicitat. Han passat 7 dies d'11, hem caminat 170 km de 260 i, com sempre, seguim lluitant perquè quan se'ns posa una cosa al cap, l'hem d'aconseguir. Ara més que mai cridem ben fort: ULTREIA.
R.
Comentarios
Publicar un comentario