Última hora a ràdio pelegrí informació al camí, informant l'Alejandro: l'actuació del grup Ocarina va continuar a l'habitació del costat del seu alberg. El Vicente a les 11.30 de la nit, els hi demanava silenci, van continuar fins les 12.30, el seu espectacle patetic és el que fa que la guàrdia civil hagi de parar per indicar-te que has de portar la mascareta posada.
Continuem la marxa, avui els meus pasos són més lents de l'habitual, a cada pas que faig, sento com si trepitgés foc per culpa de les butllofes.
En la foscor es fa difícil trobar el camí. Ens anem tots replegant al següent poble, sembla que entre tots l'acaben trobant. Anem fent torns de xerrada, primer amb l'Alejandro ja tenim casa a Ronda, després amb l'Efraín i la Gracia, finalment amb l'Estrella qui ens recomana tres restaurants xinesos de veritat a Barcelona i, amb el Vicente, qui resulta que és fotògraf professional i vol fer un llibre del camí. Sortiran els meus peus publicats?
Al km 12, el grup es separa, nosaltres fem la primera parada per fer el primer esmorzar, doncs en 4km hem de fer parada obligatoria a la llegendària "pulpería Ezequiel" i menjar-nos la nostra ració, allà coincidim amb l'Efraín i l'Estrella.
Sortirem ràpid de Melide, fins ara la sensació ha estat bona, els primers 15 km han passat ràpid i correctes... serà la companyia? Ara comença l'etapa trencacames o, millor dit, destrossa peus. Els corbs ho saben, per això no paren de comunicar-se entre ells i d'avisar que hi ha carn fresca. Resistirem.
Anirem per boscos d'alzines i eucaliptus que ens avisaran de la seva presència, amb el seu aroma, els busquem però es perden en l'infinit del cel.
Seguirem el nostre camí completament sols, avui és nota qui va de turigrí (matinen poc) i qui va de pelegrí (sabem lo dura que es l'etapa i marxem amb temps).
En la llunyania divisem un pelegrí per la indumentària, descobrim que es tracta del Vicente, mira endarrere, ens veu i aminora el pas. Em pregunta pels meus peus, fa km que he deixat de sentir-los, el meu cervell ha bloquejat el dolor. Farem amb ell la última parada fins a l'infern.
Comença a fer calor, han desaparegut els boscos, falten 6 km per la meta, que es fan eterns. El terreny canvia d'asfalt, a grava, de grava a terra i es queda l'asfalt.
Última pujada, en la llunyania el cartell d'Arzúa, l'Edu disminueix el pas, m'agafa del braç i gairebé arrosegant-me em diu, venen uns peregrins pel darrere a molt bon ritme (van començar fa dos dies a Sàrria) hem d'aconseguir arribar al senyal del poble abans que ells. No sé com, ni per què, doncs el camí mai ha estat una competició, trec forces i arribem a meta. Els guanyem, ho dubtàveu?
A l'alberg, uns quants metres més endavant, sembla que ens estigui esperant la nostra petita familia a l'entrada: l'Efraín qui ens diu on dinar i on ens reservarà una taula per dinar amb ell i el Vicente. L'Alana i l'Estrella i, la Gracia que mentre em pregunta com porto els peus, observa que ja vaig descalça. Avui dormim tots en una mateixa habitació, sols però amb la seva companyia, la del petit grupet que hem format. I és que això és la familia del camí.
Una de les pitjors etapes (30km) superada, queden dos dies per l'objectiu i encara no m'ho crec.
R.
Comentarios
Publicar un comentario