Silenci. Foscor.
Comença a néixer un nou dia a O Cebreiro. Avui decidim dormir una estona més, doncs diuen que veure començar el dia aquí no es pot deixar de fer. Ens apropem a la carretera. Els bancs de boira amaguen l'encara dormida Ponferrada, en la llunyania, i veiem com el color taronja tenyeix un cel sense núvols.
Decidim continuar el nostre camí, per l'altra banda, per on marca la fletxa. En aquest costat, la boira comença a conquerir-nos i ensenyar-nos com és de preciosa Galícia: falgueres a costat i costat del camí, molsa damunt de les pedres, camí amb pujades i baixades, la màgia ens envolta i m'enamoro d'aquesta terra.
Anem passant per pobles fantasmes, on només els gossos monten guardia, estirats al terra. En un d'ells, comença a sonar la música de spaguetti western i és que, apareix un gall enmig del poble provocant a l'Edu, qui escarmentat, m'agafa el pal de trecking per si de cas... (va en pantaló curt).
Fem la primera parada en un petit llogaret, com que no hi ha cap bar, ens prenem l'entrepà en una tanca de pedra, descalçats. Trigarem poc en veure l'Enfraín, aquest cop ha canviat la companyia de l'Estrella (una de les noies xineses de Barcelona, no japoneses) per la de dos homes, un dels quals ens indica que el poble de Fonfria està confinat. Mentre ens comencem a preparar per seguir la marxa, sentim una música de fons que ni el nostre amic Charlie sabria classificar: es tracta de Dj Centollino, el més semblant a DJ Gigi d'Agostino en forma de pelegrí: porta un altaveu en algun lloc de la motxilla... sense comentaris.
Pugem a l'Alto do Poio, es noten els esforços d'ahir a la nostra musculatura. Un cop a d'alt fem parada per pendre un cafè a l'unic bar obert, allà una parella d'austríacs està agafant forces: són les 10 del matí i ja porten dues gerres de cervesa cadascun.
Ja només queda el 50% de l'etapa, tot baixada. El següent poble que passem, és el "confinat", encara que es veu la gent del poble fent les feines del dia a dia, passem sense respirar per si de cas. La resta del camí continuarà per pobles petits, tots dedicats a la ramaderia, on les vaques seran la nostres noves pelegrines, algunes circulant tant aprop que les seves banyes ens fan patir. Triacastela, ens rep amb un camí a l'ombra d'uns castanyers que en qualsevol moment començaran a caminar com els "ents" del "Sr. De los anillos", un d'ells, el més espectacular té més de 800 anys.
Avui hem tingut una etapa per a recuperar-nos, de "pocs" kms (21), que decidim fer tranquilament, ja que encara arrosseguem les nostres ferides de guerra, no ens volem forçar, el nostre objectiu encara està lluny.
R.
.
Comentarios
Publicar un comentario