DIA 0 (T2) 8976 HORES, 53,42 SETMANES, MÉS D'UN ANY...

Miro enrere i analitzo l’últim any: l'arribada al món del nostre fillol: el Jan, el casament del Leo i la Claudia (qui m’hauria dit a mi que presenciaria una boda a la rumana), la ruta per Rumania amb l'últim gran record del viatge :“be careful Mr. Ortiz”, les vacances d’estiu a “la Torre” amb els vermuts a l’ombra de les oliveres milenaries de la piscina de “lo poble”, les partides del Carcassonne amb un gintonic. L’estiu a San Feliú, amb la fresqueta dels Pirineus, les excursións a la muntanya del Turbón, les festes majors de LasPaüls amb la companyia de la familia aragonesa, “el me gustas mucho” de la ranchera de la Rocio Durcal, la mort del meu avi, les trobades amb amics que fan que els caps de setmana poguis desconnectar, les vacances de Nadal, el tió, els turrons, el raïm i, l’inici d’un nou any on esperem que tot sigui molt millor que el 2018, i molt més del que va ser el 2017, els Reis Mags… 

Tot es resumeix en xifres: 8976 hores, 53'42 setmanes, 4 estacions. Més d’un any d’espera, però allò que va acabar el 10/04/2018 ara torna a començar… Comença el nostre esforç, continuem amb aquella experiència iniciada un 31 de març de 2018, reprendrem el nostre camí. 

Demà agafarem un tren que ens deixarà a Burgos, per seguir amb la nostra promesa. Continuarem lluitant per arribar cada dia a destí. Aquest any podriem pensar que psicològicament és més fàcil, ja sabem que és “El camino”, pot ser pitjor que l’any anterior? ja sabem el que comporta, però, malgrat això, tinc els meus neguits, les meves pors, malgrat que el pes de la motxilla l’any passat el vam portar prou controlat, el que no portem controlat és el del nostre pes corporal, la medicació m’ha jugat aquesta mala passada o bé em posa a prova per veure si sóc capaç de fer el que ens hem proposat (sembla que no ens conegui).

Coneixem tot el que podem trobar-nos i com que ho hem viscut, ho hem patit, tenim por, esperem no tornar a veure neu, a veure pluja, a passar fred, a anar xops d’aigua…

Desconec com acabarà la segona part d’aquesta història d’aquí a 10 dies, però només desitjo que sigui tant emotiva, emocionant, motivadora i, increïble com va ser l’any passat, trobarem a faltar els nostres companys d’aventures, sobretot a la Montse, amb qui encara mantenim el contacte, i amb qui penso que algun dia “El camino” farà que ens retrobem de nou. Però segur que Ell ens portarà nous companys, ens permetrà desconnectar del nostre dia a dia, de la ciutat, del ciment, de l’egoisme de la gent, ens permetrà sentir de nou la seva essència, una essència que només els que l’han viscut saben que enganxa com la droga.

R.