Torno de netejar-me les mans després d'haver-nos posat les respectives cremes antiinflamatories, ja han apagat els llums, són automàtiques. Són les 9 del vespre, publiquem el post de l'Edu, i ens posem al sac. Els companys d'habitació, una parella d'alemanys i un brasiler (el Flavio) a quí teníem de veí al mesón i pensavem que era un dels pedorros de l'any passat, per sort ens adonem que no, dorm al meu costat.
Em desperto, ufff tinc la sensació d'haver dormit mooltes hores, deuen ser gairebé les 6, miro el rellotge, només les 3:00??? Doncs mitjà volta, dins l'estret espai del sac i a dormir.
6:30h, sento l'alarma d'un móvil en la llunyania, no tant llunyana per què és del veí, però així sona amb els taps que porto, torno a donar-me mitja volta...
6:45h, de sobte i sense avisar, ZASCA, encenen automàticament el llum, directe a la retina, crema, ja no hi ha volta possible. A recollir la nostra "casa ambulant".
Esmorzem a la cuina de l'alberg, sembla una reunió de l'ONU, entre ColaCao, melmelada, cafè i sucs. Els nostres companys: alemanys, californians, brasilers, francesos, argentins... La señora que ens serveix ens diu que agafem forces per la pujada, però no li donem importància.
Sortim de Castrojeriz i davant nostre veiem la silueta que serpenteja de la pujada... allò hem de pujar? l'Edu em dóna anims, pitjor va ser La Mola (té tota la raó) això només és un km amb un desnivell del 12% i després es tot pla, desenfundo el bastó de trecking, doncs fins ara semblava una majoret, i comencem a pujar, aquí es nota la capacitat de cada peregrí, uns ens avancen, altres els deixem endarrere, però això no és cap competició, no és millor el que primer arriba sinó el que més feliç és sent. De sobte l'Edu agafa forces, es nota el "lechal" d'ahir i comença a tirar a bon ritme, no hem preocupa que ho faci, jo vaig al meu. Ja ens trobarem al cim....
6:30h, sento l'alarma d'un móvil en la llunyania, no tant llunyana per què és del veí, però així sona amb els taps que porto, torno a donar-me mitja volta...
6:45h, de sobte i sense avisar, ZASCA, encenen automàticament el llum, directe a la retina, crema, ja no hi ha volta possible. A recollir la nostra "casa ambulant".
Esmorzem a la cuina de l'alberg, sembla una reunió de l'ONU, entre ColaCao, melmelada, cafè i sucs. Els nostres companys: alemanys, californians, brasilers, francesos, argentins... La señora que ens serveix ens diu que agafem forces per la pujada, però no li donem importància.
Sortim de Castrojeriz i davant nostre veiem la silueta que serpenteja de la pujada... allò hem de pujar? l'Edu em dóna anims, pitjor va ser La Mola (té tota la raó) això només és un km amb un desnivell del 12% i després es tot pla, desenfundo el bastó de trecking, doncs fins ara semblava una majoret, i comencem a pujar, aquí es nota la capacitat de cada peregrí, uns ens avancen, altres els deixem endarrere, però això no és cap competició, no és millor el que primer arriba sinó el que més feliç és sent. De sobte l'Edu agafa forces, es nota el "lechal" d'ahir i comença a tirar a bon ritme, no hem preocupa que ho faci, jo vaig al meu. Ja ens trobarem al cim....
El paisatge durant tot el camí varia una mica, entre l'oceà de cereals trobem oasis de terra daurada que fan que sigui una mica més diferent. Arribem a la provincia de Palència, i ens dóna la benvinguda el Pisuerga, per fi ens coneixem després de tants cops d'haver sentit allò de: "aprovenchando que el Pisuerga pasa por Valladolid"...
Els últims 6 km es fan més pesats, ja portem gairebé 20km però per sort el canal de Castella fa que el paissatge sigui totalment diferent. En aquesta ocasió, abandonem els camps i donem pas a l'aigua, als diferents cants dels ocells, a la cigonya que apareix buscant menjar i que no ens té por, fins a arribar a Frómista, on ens espera una altra al campanar a pocs metres de la nostra finestra. Un altre dia complert, un dia menys per arribar a meta.
Els últims 6 km es fan més pesats, ja portem gairebé 20km però per sort el canal de Castella fa que el paissatge sigui totalment diferent. En aquesta ocasió, abandonem els camps i donem pas a l'aigua, als diferents cants dels ocells, a la cigonya que apareix buscant menjar i que no ens té por, fins a arribar a Frómista, on ens espera una altra al campanar a pocs metres de la nostra finestra. Un altre dia complert, un dia menys per arribar a meta.
R.
(No publiquem fotos per un tema de cobertura mòbil)
¡Ánimo! Si os sirve de consuelo, aquí ha estado 3 días seguidos lloviendo intermitentemente barro.
ResponderEliminarPor cierto...¿qué es eso de T2?
ResponderEliminar