Després d'una setmana, gaudeixo de la comoditat d'un sofà escoltant la pluja que repica al vidre, mentre fullejo les pàgines d'un llibre sobre "El Camino", acompanyada d'una tassa de té fumejant. Al meu costat, tinc a una japonesa. Entre el seu minúscul espanyol i el meu "macarrònic" anglès tenim una breu conversa.
La tarda passa ràpid, descansant, parlant amb l'hospitalera i observant els nostres companys de viatge. Som pocs.
A l''hora de sopar, ho fem amb la Raffaella, una italiana amb la que fa dos dies que anem compartint alberg. Ella ja és experimentada i ens explica les seves aventures per poder començar, aquest any, a fer el camino. Al nostre voltant veiem a la japonesa que aguanta a l'austríac (des de que hem arribat a l'alberg que està bevent cervessa) i a l'irlandès... mare meva! santa paciència! i aquests són els nostres companys d'habitació.
Després d'una estona decidim anar a dormir... Entrem al dormitori i oh Déu meu! Ara ja entenem per que a la majoria dels albergs les botes estan a fora, segur que és irlandés i no francès? Quina olor a roquefort... del que fa temps que està "curant-se". Però no només és això, no no, és que a més a més, ha començat el concert nocturn, no hem puc queixar, avui dormiré amb la companyia dels tres tenors... o Il Divo. Està per decidir.
L'Edu comença a quequejar, a veure si baixa el ritme de roncs, no hi ha manera, sort dels meus taps... Als 10 minuts, entra l'austríac. L'últim cop que l'he vist estava amb mitja gerra de cervesa, assegut davant la llar de foc en posició pensador de Rodin però amb les mans caigudes: massa alcohol en sang i, es nota, l'entrada la fa triunfal, donant cops a la paret i queixant-se del concert de l'irlandès... La nit serà llarga.
Pitjor ha estat el matí, sona el despertador i comença tot el procés: vestir-se, guardar la roba, plegar el sac, fer la motxilla... I de sobte dos dels tres tenors han mutat durant la nit, si si, passem del concert a l'estrena de la película "la diligència" amb el duel de cowboys de mitjanit. En John Wayne treu el seu revòlver i comença a disparar a l'austríac que està al llit del costat. L'austríac es defensa, carrega el Winchester i zasca! torna a disparar, i així durant una estona que realment ha estat curta però per mi s'ha fet eterna. Només volia fugir d'aquella habitació... no m'han agradat mai les pel•lícules de l'oest. Mentrestant l'Edu els anava animant.
Després d'un petit esmorzar, comencem de nou la marxa. Només sortir de l'alberg ens adonem que els nostres cossos fan ombra en la solitària carretera. Perfecte: ni un núvol, això sí, l'aire és gelat. Durant tot el trajecte i fins arribar a destí, el paisatge no varia: a l'esquerra camps de cereals, al centre el nostre camí, a la dreta una carretera comarcal i més camps però més enllà, l'infinit desapareix, i apareixen les muntanyes nevades dels "picos de Europa". Només la "Petronila" i les seves 13 amigues (les cigonyes) fan més distrets els 28 kms de l'etapa d'avui. Ens les trobem totes juntes esmorzant, sense cap por al tractor que llaura les terres i a nosaltres que les observem.
Ens costa arribar a Mansilla de las Mulas. No m'estranya que tingui aquest nom: veus el poble a la llunyania però trigues tant en arribar que arribes "mansilla, mansilla". Només ens queden tres etapes, poques; el temps ha passat massa ràpid, el cos ens demana més dies caminant i és que, ja ho vaig dir el primer dia, això enganxa com la droga.
R.
La tarda passa ràpid, descansant, parlant amb l'hospitalera i observant els nostres companys de viatge. Som pocs.
A l''hora de sopar, ho fem amb la Raffaella, una italiana amb la que fa dos dies que anem compartint alberg. Ella ja és experimentada i ens explica les seves aventures per poder començar, aquest any, a fer el camino. Al nostre voltant veiem a la japonesa que aguanta a l'austríac (des de que hem arribat a l'alberg que està bevent cervessa) i a l'irlandès... mare meva! santa paciència! i aquests són els nostres companys d'habitació.
Després d'una estona decidim anar a dormir... Entrem al dormitori i oh Déu meu! Ara ja entenem per que a la majoria dels albergs les botes estan a fora, segur que és irlandés i no francès? Quina olor a roquefort... del que fa temps que està "curant-se". Però no només és això, no no, és que a més a més, ha començat el concert nocturn, no hem puc queixar, avui dormiré amb la companyia dels tres tenors... o Il Divo. Està per decidir.
L'Edu comença a quequejar, a veure si baixa el ritme de roncs, no hi ha manera, sort dels meus taps... Als 10 minuts, entra l'austríac. L'últim cop que l'he vist estava amb mitja gerra de cervesa, assegut davant la llar de foc en posició pensador de Rodin però amb les mans caigudes: massa alcohol en sang i, es nota, l'entrada la fa triunfal, donant cops a la paret i queixant-se del concert de l'irlandès... La nit serà llarga.
Pitjor ha estat el matí, sona el despertador i comença tot el procés: vestir-se, guardar la roba, plegar el sac, fer la motxilla... I de sobte dos dels tres tenors han mutat durant la nit, si si, passem del concert a l'estrena de la película "la diligència" amb el duel de cowboys de mitjanit. En John Wayne treu el seu revòlver i comença a disparar a l'austríac que està al llit del costat. L'austríac es defensa, carrega el Winchester i zasca! torna a disparar, i així durant una estona que realment ha estat curta però per mi s'ha fet eterna. Només volia fugir d'aquella habitació... no m'han agradat mai les pel•lícules de l'oest. Mentrestant l'Edu els anava animant.
Després d'un petit esmorzar, comencem de nou la marxa. Només sortir de l'alberg ens adonem que els nostres cossos fan ombra en la solitària carretera. Perfecte: ni un núvol, això sí, l'aire és gelat. Durant tot el trajecte i fins arribar a destí, el paisatge no varia: a l'esquerra camps de cereals, al centre el nostre camí, a la dreta una carretera comarcal i més camps però més enllà, l'infinit desapareix, i apareixen les muntanyes nevades dels "picos de Europa". Només la "Petronila" i les seves 13 amigues (les cigonyes) fan més distrets els 28 kms de l'etapa d'avui. Ens les trobem totes juntes esmorzant, sense cap por al tractor que llaura les terres i a nosaltres que les observem.
Ens costa arribar a Mansilla de las Mulas. No m'estranya que tingui aquest nom: veus el poble a la llunyania però trigues tant en arribar que arribes "mansilla, mansilla". Només ens queden tres etapes, poques; el temps ha passat massa ràpid, el cos ens demana més dies caminant i és que, ja ho vaig dir el primer dia, això enganxa com la droga.
R.
¿¿¿¿¿Petronila??????? ¡Jajajajaja! Pobre cigüeña. Con lo majestuosas que son y vaya nombre le has puesto :P ¡Ánimo que ya queda menos!
ResponderEliminar