DIA 6 (T2) THE WALKING DEAD

Darrera la finestra s'aixeca el dia, la nostra 5a etapa, 50% del nostre "camino", en finalitzar-la 110km a l'esquena, a les cames, a l'esperit. La particularitat d'avui, no són els kms de l'etapa, sinó els km en solitud, ens esperen 17km sense ombra, sense eixopluc, sense un bar, sense una font, sense un lavabo, 17km de camí infinit on sort que anem donant un pas darrere l'altre sinó semblaria que no s'avança.
Sortim de l'alberg preparats doncs ja hem vist que plou, després d'un petit esmorzar, iniciem el camí, a la sortida del poble ens creuem amb el Flavio que va en direcció contrària, ens diu que torna a Carrión, no està preparat pel fred que fa, el termòmetre digital del poble marca 3 graus. En aquell moment penso en la Montse, també anava sola, i ella no hagués donat mitja volta, cadascú viu el camino amb una mentalitat diferent.
Davant nostre s'estén una carretera comarcal sense fi, per sort trepitgem ciment, els arbres que creixen al costat ens protegeixen, doncs només sento la pluja com cau damunt meu i el vent que fa que l'impermeable onegi al vent, avui ni els ocells s'atreveixen a posar-se damunt les branques a cantar. Passats uns kms, de sobte apareix ella, la Calma, no m'agrada i li dic a l'Edu: aquesta Calma és la que precedeix la neu i, al moment, comencen a caure els flocs de neu, cada cop més fort, el nostre lateral esquerre es comença a tenyir de taques blanques de neu. Em giro, miro al darrere i, sembla la sèrie The Walking Dead pels que l'heu vist sabreu de què parlo, pels que no, us ho explico: darrere nostre una filera de caminants de colors, darrere nostre estan ells, els coreans amb ganes de menjar-nos com els zombies de la sèrie, encara s'han quedat amb gana després de menjar-se ahir al vespre la truita de patates d'un peregrí espanyol. Són The Walking Pilgrim? No, són The Walking Corean, tots amb impermeable taronja.
Després dels 17 kms, sense res, arribem a un poblet, no m'interessa ni el seu nom, només el seu cafè calent i la seva calefacció, ens estem una estona i emprenem la marxa, només queden 10 kms, on la neu torna a passar-li el relleu a la pluja i la pluja, al vent, ràfagues de més de 70km hora que no avisen quan venen i que se t'emporten de costat, ens costa, però se que cada cop estem més aprop, cada cop som menys, molts es queden als albergs, altres marxen en taxi, es torna a fer un cribatge. El que sí que tinc clar, és que me n'adono que el camino és com la vida, hi ha dies bons, on surt el sol, on tot és perfecte i, d'altres on, com la vida et posen barreres, aigua, fang al camí, vent, neu i saps que has de ser fort per superar-la.

R.