Ir al contenido principal

Entradas

Mostrando entradas de 2018

DIA 12, APOTEÒSIC FINAL

Les 7 del matí. Recollim les coses. Última etapa.Des de l'habitació sentim com plou, la neu ha marxat per deixar pas al vent. Esmorzem al bar del costat, i a l'entrar, sorpresa! la Natalie i en Philippe! ens fem un "selfie" de comiat, això s'acaba... Comença el camí cap a la glòria, el vent aquest cop ve de costat i a ràfagues, sembla que m'estiguin fent l'acupuntura a la cama, les gotes fredes es claven com agulles, algú ens està fent vudú? Arribem a Atapuerca, allà on els homínids van decidir instal•lar-se i no continuar el camí... ells sabien el que s'amagava a dalt del port. Comencem a pujar per camins que fa dos dies que el cel mulla sense parar, la terra és fang, no sabem on posar els peus fins que arriba un moment que ja és igual: un toll d'aigua i tota la bamba plena de fang. Què més dóna? A mesura que arribem a dalt, l'aigua és converteix en neu que aquest cop ve de cara, les petjades del pelegrí d'uns metres més endavant desapa...

DIA 11, INFIERNO BLANCO

Penúltima etapa. Decidimos alargarla un pueblo más, para acortar la última a Burgos y así llegar a una hora decente. Mis padres están de ruta por la zona y nos vienen a recoger. Nada más despertar me da por mirar la previsión meteorológica y... uyuyuy que puede haber algo de nieve. No le doy importancia pero sí a la lluvia, es un incordio. Vuelve la pesadilla del agua. No importa, vamos a conseguirlo como sea. Primeros 9 kms: el agua ha entrado por las rodillas, nos golpea de cara de nuevo y encima está helada. Da igual. Moral alta. Una parada técnica para un café estará genial. En el bar oímos a un lugareño decir que ya está nevando en el puerto... Uffff pintan bastos. Puede ser bonito pero el frío va a ser interesante. Reestudio la ruta. No lo recordaba... Toca ascensión al puerto de la Pedraja a 1200m. Siguientes 15 kms: justo, lo previsto, tras el último pueblo (Villafranca Montes de Oca) empieza una ascensión trepidante y acentuada. A medida que ganamos metros el agua se convie...

DIA 10, MY WAY

"My way". Aquest és el rètol de la cafeteria on fem la primera parada. Entrem i fent honor al nom, sona "My Way" del Frank Sinatra. Estem a Griñón, l'últim poble de la Rioja i només arribar ja ens sorprèn una viletana. Està fent avituallament per tots els peregrins (bossa de plàstic amb una taronja, una llauna de cervesa i un tros de coc ràpid). Té molt bona pinta, però portem esmorzar i cedim la nostra bossa a un altre peregrí que pugui estar més necessitat... ja li queden poques. Deixem refredar una mica el cafè i ara ens sorprenen amb la cançó de "It's a wonderful world"... per uns segons em trec les bambes de trecking, els pantalons i les polaines totes brutes de fang i em vesteixo de núvia, us veig a tots, a tots envoltant-nos fent una rotllana com a final de festa del nostre casament.... Canvi de cançó... Raquel aterra que ens falten uns quants kms, treu-te el vestit i continua. Els camps s'estenen davant nostre, tota l'estona el pa...

DIA 9, RESISTENCIA

Nájera. Villa de viejos reyes primigenios, anteriores al reino de Navarra y anteriores al reino de Pamplona. Se respiran sus viejas leyendas. Si te asomas por la puerta del albergue, te encuentras el rio embravecido y uno de sus varios puentes. Mientras Raquel hace lo propio  en la entrada, hago una llamada a la "mia mamma" bajo un sauce llorón viendo el poderoso fluir del agua y sintiendo el viento y el chirimiri creciente... uno vuelve renovado al interior. Si cruzas el umbral oyes la flauta de... de Raimond, qué curioso... le dejan tocar una flauta, pero si es uno de los australianos... que toca la trompeta no la flauta!! Pues si, parece mentira, antes de caer rendido por el cansancio oí a través de la puerta uno de sus característicos e inconfundibles truenos... Pobres, pero pobres pobres Planchet. No les hemos visto en toda la jornada, sinceramente pensamos que deben haber pasado la noche en vela con la vibrante segunda temporada de juego de tronos y han puesto tierra ...

DIA 8, VICTORIA

Seiem a l'ombra d'uns pins que se'ns acabaran en breu, aprofitem la bellesa del paissatge per a esmorzar acompanyats dels ànecs que neden al pantà que hi ha darrere nostre i del munt d'esquirols que pugen i baixen branques i canvien d'arbre amb una rapidesa de vertigen, massa ràpids per a poder fotografiar-los. Aquí, a la Rioja, no només canvia el paissatge, també els cartells: desapareixen els que ens anaven indicant quants kms ens faltaven, de vegades és complicat trobar el camí... Sortint del parc ens trobem la família "Planchet" ... Quina alegria, mica en mica ens tornem a trobar tots. Ahir a Logroño semblava que la família desapareixia per sempre. El sol surt per l'horitzó amb força per fer créixer tots i cada un dels ceps que trobem al camí, no necessitem cartells per saber que això és la Rioja, davant nostre s'extenen camps i camps de vinyes, volem ombra però no la trobem, la primavera ens premia amb les flors i la fragància del romaní i l...

DIA 7, JOC DE TRONS

Una serie de éxito que me viene perfecta en catalán para definir el alojamiento de anoche en los Arcos: En una habitación con literas para seis plazas nos encontramos con dos extranjeras en una litera, y dos literas con la parte de abajo ocupadas por los trastos de unos australianos que no estaban en ese momento. Perdón? Primer juego de tronos, concretamente de camas, a la vista. Lo nuestro nos costó conseguir una litera para nosotros, pero lo peor estaba por venir. Menudo espectáculo. Joc de trons. Segundo juego, pero de truenos. No pudimos conciliar el sueño en casi toda la noche. No habían pasado ni 5 minutos desde el momento de apagar las luces que vino el primer sobresalto: "Toooomaaa trueno australiano". Menuda vergüenza ajena... Lo ois y no lo creéis. Pues bien, hasta 17 truenos de elevados decibelios conté. Imposible dormir. Nivel 5-6 de la escala Righter. No sabíamos si reír o llorar. Lo peor es que la etapa de hoy se presentaba dura y necesitábamos descansar: la...

DIA 6, MES DE 110KM ALS PEUS.

‌De sobte em desperto i me n'adono que estic a l'hotel, tot és silenci, miro el rellotge, les 4:30 fantàstic, podem dormir dues hores més. Ens llevem, sembla que haguem dormit una eternitat, recollim la roba estesa al lavabo (ahir tocava netejar mitjons i roba interior), ens prenem un cafè i comencem la jornada. Sortint d'Estella ens costa veure peregrins, estarem sols?anem molt tard?però tranquils, en breu els trobarem. Arribant al Monestir d'Iratxe, trobem unes bodegues, la particularitat que tenen és la seva font de vi, si si, són les 8 del matí i els peregrins ja carreguen les ampolles de vi enlloc d'aigua, allà ens trobem al primer membre de la família, el Mikel, continua fent el camí, cames envenades i cap a Logroño, el seu objectiu.  Fem parada davant del monestir, treiem les bambes, refresquem peus i omplim l'estòmac amb un entrepà. Per sort, el paissatge canvia: es comença a tenyir l'horitzó d'arbres, de bosc, aquest és el paissatge que m...

DIA 5, PARADISE

"Are you ready to another day in paradise?" (Estáis listos para otro día en el paraíso?). Eso es lo primero que oigo nada más despertarme. Es Brian, el irlandés parlanchín de la mañana en Zubiri. Tras perderlo un día de vista dormimos en el mismo albergue litera con litera en Puente la Reina. Como bien apuntaba ayer Raquel, al final se va formando una pequeña familia en torno al polvo del camino. Las caras ya son conocidas en los altos y en los adelantamientos. El compañerismo no tiene edades ni nacionalidades. Hay gente de todo tipo, desde ejecutivos como Brian hasta criadores de cerdos como PJ, jubilados como un par de franceses o chavales que escapan en solitario para vivir una nueva experiencia como Mikel de Donosti y su amigo alemán (ambos con mochilita de unos 15kg...) Todos parecemos darle la razón al Sr. Miranda: "chicos, el viaje de vuestra vida, de verdad, el viaje de vuestra vida". Estamos disfrutando. Se ve en las miradas limpias de todos. Es el paraís...