"My way". Aquest és el rètol de la cafeteria on fem la primera parada. Entrem i fent honor al nom, sona "My Way" del Frank Sinatra. Estem a Griñón, l'últim poble de la Rioja i només arribar ja ens sorprèn una viletana. Està fent avituallament per tots els peregrins (bossa de plàstic amb una taronja, una llauna de cervesa i un tros de coc ràpid). Té molt bona pinta, però portem esmorzar i cedim la nostra bossa a un altre peregrí que pugui estar més necessitat... ja li queden poques. Deixem refredar una mica el cafè i ara ens sorprenen amb la cançó de "It's a wonderful world"... per uns segons em trec les bambes de trecking, els pantalons i les polaines totes brutes de fang i em vesteixo de núvia, us veig a tots, a tots envoltant-nos fent una rotllana com a final de festa del nostre casament.... Canvi de cançó... Raquel aterra que ens falten uns quants kms, treu-te el vestit i continua.
Els camps s'estenen davant nostre, tota l'estona el paissatge és similar, camps sembrats de cereals, els arbres no existeixen, cosa no gaire bona si tens necessitats d'anar al lavabo... caminem enganxats a la nacional, a una banda el verd de la natura, a l'altra el gris de l'asfalt, la civilització... Per sort, trobem poblets que fan més entretingut el camí. Cada cop anem més distanciats els uns dels altres. Amb els dies aprens a distinguir entre els que fa poc que han començat i els que porten més dies, els que acumulem kms caminem amb un va i ve de cos, mentre que els nous van més rígids.
Finalment, arribem a Belorado, començo a entendre per què l'Edu va decidir apuntar-se sense pensar-ho a fer el camino: així té publicitat gratuïta per promocionar la seva pàgina web a tot estranger que es creua al seu camí.
Els camps s'estenen davant nostre, tota l'estona el paissatge és similar, camps sembrats de cereals, els arbres no existeixen, cosa no gaire bona si tens necessitats d'anar al lavabo... caminem enganxats a la nacional, a una banda el verd de la natura, a l'altra el gris de l'asfalt, la civilització... Per sort, trobem poblets que fan més entretingut el camí. Cada cop anem més distanciats els uns dels altres. Amb els dies aprens a distinguir entre els que fa poc que han començat i els que porten més dies, els que acumulem kms caminem amb un va i ve de cos, mentre que els nous van més rígids.
Finalment, arribem a Belorado, començo a entendre per què l'Edu va decidir apuntar-se sense pensar-ho a fer el camino: així té publicitat gratuïta per promocionar la seva pàgina web a tot estranger que es creua al seu camí.
R.
¡Adelante, que ya queda menos!
ResponderEliminar