Tercera etapa, de moment segons indicacions de pàgines web, la més llarga i també la més complexa, hem de pujar a "l'alto del perdón" el nom ja sona estrany, perdón? segurament haurem de patir per a que ens perdonin, així és la vida.
Decidim, com bé va explicar ahir l'Edu, anar a sopar per Pamplona. Abans de sortir de l'alberg coneixem els nostres companys d'habitació, un grup de 9 catalans, entre ells la iaia Regina, l'exemple perfecte del que són les àvies, li demano unes tisores, i me les deixa amablement, és clar, és la iaia, sembla un grup agradable...
Anem a dormir d'hora altre cop, són les 10 del vespre, hem d'estar descansats pel "perdón" (sembla una cançó de Reaggetton), però no dormirem, a les 12 de la nit el grup de catalans torna de festa (la mitjana d'edat ronda els 60) i no saben que és el silenci, així no hi ha qui dormi, forma part del camino. A les 4:30, les dues companyes veïnes de llitera (guiris), decideixen llevar-se d'hora i recullen tot, un altre cop ens despertem... Amb tot l'enrenou, mes les coreografies de roncs, ens llevem abans que soni el despertador... fantàstic, anem amb temps, sortirem abans del previst, error!no se com ho fem però encara que ens despertem abans sempre sortim pels volts de les 8. Què hi farem...
Sortim de Pamplona i el paisatge canvia dràsticament: deixem enrere els corriols envoltats de fagedes per deixar pas a camps infinitament verds amb tímids arbres que de tant en tant ens honren amb la seva presència, i sempre vigilats pels moixons que controlen cada pas que fem avisant als seus amb increïbles càntics. A cada pas que dono noto els kms. als peus, no sé que em passa, em cremen... trobem al primer poble una font i allà em descalço i hi poso els peus, l'aigua surt gelada i a pressió tanta que la bamba queda inundada d'aigua, noooo!!! Comencen a apareixer més peregrins i amb ells l'ajuda, la gent es para, pregunta, ofereixen tirites, ànims... tranquils tot controlat, o gairebé, Entro en estat de pànic i l'Edu mira de tranquilitzar-me. Les assequem al sol... Quin? està ennuvolat! Hi ha un bar, entra a veure si tenen secador de mans, però no, hi ha una cosa millor!! Llar de foc, uff ens prenem un cafè... 45 minuts després reprenem la marxa, peus frescos, esperit seré, anem a conquerir "el perdón". A mesura que ens apropem, ens sembla sentir la brisa del mar, mirem a dalt, i com diria Don Quijote a Sancho Panza (cadascú que triï qui dels dos és cada personatge) "són gigantes Sancho, son gigantes", gegants que em teletransporten per un moment als molins de "la Torre". Gegants que en breu seran nostres, la pujada no se'ns ha fet dura, (sort dels entrenaments per Collserola), però el problema no està a la pujada, la baixada és un trenca meniscs, l'expresident de l'Osasuna ens va aconsellar fer una ruta alternativa per carretera, però ja sabeu que a nosaltres ens agrada patir, així que tirem pel dret, com diuen a casa meva, a poc a poc i amb paciència.
Després d'una breu remullada de peus al riu, l'Edu també decideix apuntar-se, ens adonem que no arribarem a temps a dinar al final de l'etapa (Puente la Reina), així que comença l'aventura per a buscar un lloc on dinar: al primer poble no ens volen... (comencem a pensar que aquesta gent té mania als peregrins). Segon poble: trobem un restaurant, menú de diumenge, és igual, tira que tenim gana... l'Edu simpatitza ràpidament amb l'amo, és clar, és soci de l'Atleti, Deu meu avui no arribarem a destí, tota l'estona xerrant de futbol. Finalment, aconsegueixen separar-se, ens acomiadem d'ells i continuem la ruta, serem els últims a arribar, però no, davant nostre apareix la silueta d'un peregrí, l'avancem i com de costum saludem: "buen camino", ens apareix la viva imatge d'una senyora... no, perdoneu-me, de l'heroïna d'avui, deu tenir mínim uns 80 anys, sola, estrangera... preguntem si tot està bé? ens diu que si, però no la volem deixar sola, aminorem la marxa i anem controlant que ens va seguint fins a arribar a un alberg. Al jardí sembla que portin esperant-nos tot el dia, allà estan el George i el Jeremy d'ahir, l'Edu s'emociona i demana foto (la podreu veure adjunta) els hi pregunta el nom... casualitats de la vida un es diu George!però és l'altre... jajaja, i l'acompanyant és el P.J. (Patrick Joseph) qui ens diu que l'heroïna és alemanya...
Ja hem arribat a Puente la Reina. Només ens falta trobar el nostre alberg, el que desconeixem és que allà ens espera una sorpresa més, a l'habitació a la llitera del costat hi dormirà el Brian, el xerraire matinal irlandès de Zubiri... wow! quan ens veu se n'alegra.
Ara comencem a entendre la filosofia del camino: cada dia surts sol al matí, tots busquem el mateix destí, i és el camí el que a cada pas ens retroba amb els companys que cada dia batallen per aconseguir o bé la seva promesa, o bé la seva il•lusió, o bé el seu somni. En el fons i sense adonar-nos estem fent una gran família de peregrins-guerrers.
R.
Decidim, com bé va explicar ahir l'Edu, anar a sopar per Pamplona. Abans de sortir de l'alberg coneixem els nostres companys d'habitació, un grup de 9 catalans, entre ells la iaia Regina, l'exemple perfecte del que són les àvies, li demano unes tisores, i me les deixa amablement, és clar, és la iaia, sembla un grup agradable...
Anem a dormir d'hora altre cop, són les 10 del vespre, hem d'estar descansats pel "perdón" (sembla una cançó de Reaggetton), però no dormirem, a les 12 de la nit el grup de catalans torna de festa (la mitjana d'edat ronda els 60) i no saben que és el silenci, així no hi ha qui dormi, forma part del camino. A les 4:30, les dues companyes veïnes de llitera (guiris), decideixen llevar-se d'hora i recullen tot, un altre cop ens despertem... Amb tot l'enrenou, mes les coreografies de roncs, ens llevem abans que soni el despertador... fantàstic, anem amb temps, sortirem abans del previst, error!no se com ho fem però encara que ens despertem abans sempre sortim pels volts de les 8. Què hi farem...
Sortim de Pamplona i el paisatge canvia dràsticament: deixem enrere els corriols envoltats de fagedes per deixar pas a camps infinitament verds amb tímids arbres que de tant en tant ens honren amb la seva presència, i sempre vigilats pels moixons que controlen cada pas que fem avisant als seus amb increïbles càntics. A cada pas que dono noto els kms. als peus, no sé que em passa, em cremen... trobem al primer poble una font i allà em descalço i hi poso els peus, l'aigua surt gelada i a pressió tanta que la bamba queda inundada d'aigua, noooo!!! Comencen a apareixer més peregrins i amb ells l'ajuda, la gent es para, pregunta, ofereixen tirites, ànims... tranquils tot controlat, o gairebé, Entro en estat de pànic i l'Edu mira de tranquilitzar-me. Les assequem al sol... Quin? està ennuvolat! Hi ha un bar, entra a veure si tenen secador de mans, però no, hi ha una cosa millor!! Llar de foc, uff ens prenem un cafè... 45 minuts després reprenem la marxa, peus frescos, esperit seré, anem a conquerir "el perdón". A mesura que ens apropem, ens sembla sentir la brisa del mar, mirem a dalt, i com diria Don Quijote a Sancho Panza (cadascú que triï qui dels dos és cada personatge) "són gigantes Sancho, son gigantes", gegants que em teletransporten per un moment als molins de "la Torre". Gegants que en breu seran nostres, la pujada no se'ns ha fet dura, (sort dels entrenaments per Collserola), però el problema no està a la pujada, la baixada és un trenca meniscs, l'expresident de l'Osasuna ens va aconsellar fer una ruta alternativa per carretera, però ja sabeu que a nosaltres ens agrada patir, així que tirem pel dret, com diuen a casa meva, a poc a poc i amb paciència.
Després d'una breu remullada de peus al riu, l'Edu també decideix apuntar-se, ens adonem que no arribarem a temps a dinar al final de l'etapa (Puente la Reina), així que comença l'aventura per a buscar un lloc on dinar: al primer poble no ens volen... (comencem a pensar que aquesta gent té mania als peregrins). Segon poble: trobem un restaurant, menú de diumenge, és igual, tira que tenim gana... l'Edu simpatitza ràpidament amb l'amo, és clar, és soci de l'Atleti, Deu meu avui no arribarem a destí, tota l'estona xerrant de futbol. Finalment, aconsegueixen separar-se, ens acomiadem d'ells i continuem la ruta, serem els últims a arribar, però no, davant nostre apareix la silueta d'un peregrí, l'avancem i com de costum saludem: "buen camino", ens apareix la viva imatge d'una senyora... no, perdoneu-me, de l'heroïna d'avui, deu tenir mínim uns 80 anys, sola, estrangera... preguntem si tot està bé? ens diu que si, però no la volem deixar sola, aminorem la marxa i anem controlant que ens va seguint fins a arribar a un alberg. Al jardí sembla que portin esperant-nos tot el dia, allà estan el George i el Jeremy d'ahir, l'Edu s'emociona i demana foto (la podreu veure adjunta) els hi pregunta el nom... casualitats de la vida un es diu George!però és l'altre... jajaja, i l'acompanyant és el P.J. (Patrick Joseph) qui ens diu que l'heroïna és alemanya...
Ja hem arribat a Puente la Reina. Només ens falta trobar el nostre alberg, el que desconeixem és que allà ens espera una sorpresa més, a l'habitació a la llitera del costat hi dormirà el Brian, el xerraire matinal irlandès de Zubiri... wow! quan ens veu se n'alegra.
Ara comencem a entendre la filosofia del camino: cada dia surts sol al matí, tots busquem el mateix destí, i és el camí el que a cada pas ens retroba amb els companys que cada dia batallen per aconseguir o bé la seva promesa, o bé la seva il•lusió, o bé el seu somni. En el fons i sense adonar-nos estem fent una gran família de peregrins-guerrers.
R.
Como dijo un peregrino: "Pode ser que Santiago, o fillo de Zebedeo, non estivera nunca en Galicia nin en España, nin vivo nin morto, ... pero, en calquera caso, ¡o Camiño de Santiago existe! e nel atópase a maxia, o espíritu e a semente dun mundo novo, máis humano, millor e diferente" ¡Buen camino!
ResponderEliminarRaquel, Edu!! Alguien dijo que lo teníais todo para ser felices. Y os estáis acercando al infinito. Gracias por compartir cada día del camiño. Son pequeñas historias que nos ayudan a imaginarnos lo que estáis viviendo.
ResponderEliminarUn abrazo y força!!!!!!