Les 7 del matí. Recollim les coses. Última etapa.Des de l'habitació sentim com plou, la neu ha marxat per deixar pas al vent. Esmorzem al bar del costat, i a l'entrar, sorpresa! la Natalie i en Philippe! ens fem un "selfie" de comiat, això s'acaba...
Comença el camí cap a la glòria, el vent aquest cop ve de costat i a ràfagues, sembla que m'estiguin fent l'acupuntura a la cama, les gotes fredes es claven com agulles, algú ens està fent vudú?
Arribem a Atapuerca, allà on els homínids van decidir instal•lar-se i no continuar el camí... ells sabien el que s'amagava a dalt del port. Comencem a pujar per camins que fa dos dies que el cel mulla sense parar, la terra és fang, no sabem on posar els peus fins que arriba un moment que ja és igual: un toll d'aigua i tota la bamba plena de fang. Què més dóna?
A mesura que arribem a dalt, l'aigua és converteix en neu que aquest cop ve de cara, les petjades del pelegrí d'uns metres més endavant desapareixen, tot és una catifa blanca, neu que cobreix un camí que ara es empedrat... seguim caminant, no podem fer altra cosa, el dia es presenta pitjor que ahir, però estem acostumats a patir i som i serem uns lluitadors, així que res ens pot parar avui... Comencem baixant el port, però la cota es manté i la neu s'ha convertit en una pelegrina més de la família. Me n'adono que malgrat el patiment, sóc feliç, em sento viva i tinc tot el que un pot desitjar: un marit que m'acompanya de la mà i amb qui comparteixo els patiments de la vida, una família que deu fer hores que resa per què arribem a destí, uns amics i familiars que ens donen ànims a uns quants kms. de distància... què més vull? Això les coses materials no m'ho podem aportar, serà aquesta la filosofia del camí?
Arribem a un poble, l'Edu proposa parar, les mans les té gelades. No m'agrada la idea perquè se que em refredarè i després entrar en calor em costarà, però penso en la Montse, ens ha enviat un "WhatsApp" per anar junts... així que li dic entra i mira si hi és, justa la fusta. Sembla que ens estigui esperant a la porta, fem un últim cafè i tots tres marxem cantant, si si cantant, no diuen que "al mal tiempo buena cara"? Doncs cantem, cantem per pujar la moral, per treure el fred, cantem fent camí cap a la victòria.
L'entrada a Burgos es fa molt pesada, ha deixat de ploure i de nevar, però no veiem la catedral enlloc, finalment i després d'hora i mitja caminant la veiem... Uauuu, és impressionant, no és la de Santiago, però per nosaltres és la nostra victòria, és el nostre orgull, és la nostra superació, és el nostre patiment, és el final. Allà ens acomiadem de la Montse, ella si que és una campiona, ve de Mèxic i va a Santiago, es posa a plorar, les llàgrimes volen fer acte de presència als nostres ulls, ens fem una abraçada ben forta i dos petons i l'animem a seguir... Minuts després apareixeran els pares de l'Edu... ara sí, ja hem arribat, ara sí, última etapa acabada, ara sí, primera part del camino completada.
Tornem a demostrar, un cop més, que poder és voler, que amb ganes, esforç i tossuderia les coses s'aconsegueixen. Molts han preferit agafar taxis, autobusos, fins i tot no carregar en cap etapa la motxilla. Em pregunto si hauran sentit l'esperit del pelegrí, aquella força que no saps d'on surt, que encara que plogui, que nevi, que faci sol, que tot et faci mal, fa que continuïs caminant cap el teu objectiu, fa que no et paris mai.
11 etapes, 260'20 kms.
R.
(Continuarà)
Comença el camí cap a la glòria, el vent aquest cop ve de costat i a ràfagues, sembla que m'estiguin fent l'acupuntura a la cama, les gotes fredes es claven com agulles, algú ens està fent vudú?
Arribem a Atapuerca, allà on els homínids van decidir instal•lar-se i no continuar el camí... ells sabien el que s'amagava a dalt del port. Comencem a pujar per camins que fa dos dies que el cel mulla sense parar, la terra és fang, no sabem on posar els peus fins que arriba un moment que ja és igual: un toll d'aigua i tota la bamba plena de fang. Què més dóna?
A mesura que arribem a dalt, l'aigua és converteix en neu que aquest cop ve de cara, les petjades del pelegrí d'uns metres més endavant desapareixen, tot és una catifa blanca, neu que cobreix un camí que ara es empedrat... seguim caminant, no podem fer altra cosa, el dia es presenta pitjor que ahir, però estem acostumats a patir i som i serem uns lluitadors, així que res ens pot parar avui... Comencem baixant el port, però la cota es manté i la neu s'ha convertit en una pelegrina més de la família. Me n'adono que malgrat el patiment, sóc feliç, em sento viva i tinc tot el que un pot desitjar: un marit que m'acompanya de la mà i amb qui comparteixo els patiments de la vida, una família que deu fer hores que resa per què arribem a destí, uns amics i familiars que ens donen ànims a uns quants kms. de distància... què més vull? Això les coses materials no m'ho podem aportar, serà aquesta la filosofia del camí?
Arribem a un poble, l'Edu proposa parar, les mans les té gelades. No m'agrada la idea perquè se que em refredarè i després entrar en calor em costarà, però penso en la Montse, ens ha enviat un "WhatsApp" per anar junts... així que li dic entra i mira si hi és, justa la fusta. Sembla que ens estigui esperant a la porta, fem un últim cafè i tots tres marxem cantant, si si cantant, no diuen que "al mal tiempo buena cara"? Doncs cantem, cantem per pujar la moral, per treure el fred, cantem fent camí cap a la victòria.
L'entrada a Burgos es fa molt pesada, ha deixat de ploure i de nevar, però no veiem la catedral enlloc, finalment i després d'hora i mitja caminant la veiem... Uauuu, és impressionant, no és la de Santiago, però per nosaltres és la nostra victòria, és el nostre orgull, és la nostra superació, és el nostre patiment, és el final. Allà ens acomiadem de la Montse, ella si que és una campiona, ve de Mèxic i va a Santiago, es posa a plorar, les llàgrimes volen fer acte de presència als nostres ulls, ens fem una abraçada ben forta i dos petons i l'animem a seguir... Minuts després apareixeran els pares de l'Edu... ara sí, ja hem arribat, ara sí, última etapa acabada, ara sí, primera part del camino completada.
Tornem a demostrar, un cop més, que poder és voler, que amb ganes, esforç i tossuderia les coses s'aconsegueixen. Molts han preferit agafar taxis, autobusos, fins i tot no carregar en cap etapa la motxilla. Em pregunto si hauran sentit l'esperit del pelegrí, aquella força que no saps d'on surt, que encara que plogui, que nevi, que faci sol, que tot et faci mal, fa que continuïs caminant cap el teu objectiu, fa que no et paris mai.
11 etapes, 260'20 kms.
R.
(Continuarà)
¡Muchas felicidades a los dos! ¡Primera parte superada! Y sí Raquel (como tu misma dices en la primera parte de este escrito), seguro que es esa la filosofía del camino. ¡Felicidades de nuevo!
ResponderEliminarEnhorabuena pareja!!!! Ya tenemos ganas de la siguiente entrega! ������
ResponderEliminar