Seiem a l'ombra d'uns pins que se'ns acabaran en breu, aprofitem la bellesa del paissatge per a esmorzar acompanyats dels ànecs que neden al pantà que hi ha darrere nostre i del munt d'esquirols que pugen i baixen branques i canvien d'arbre amb una rapidesa de vertigen, massa ràpids per a poder fotografiar-los. Aquí, a la Rioja, no només canvia el paissatge, també els cartells: desapareixen els que ens anaven indicant quants kms ens faltaven, de vegades és complicat trobar el camí...
Sortint del parc ens trobem la família "Planchet" ... Quina alegria, mica en mica ens tornem a trobar tots. Ahir a Logroño semblava que la família desapareixia per sempre.
El sol surt per l'horitzó amb força per fer créixer tots i cada un dels ceps que trobem al camí, no necessitem cartells per saber que això és la Rioja, davant nostre s'extenen camps i camps de vinyes, volem ombra però no la trobem, la primavera ens premia amb les flors i la fragància del romaní i la farigola que anem trobant pel camí. Aquest cop canviem l'idioma, amb el Phillipe i la Natalie (per nosaltres família "Planchet") els acompanya el Robert, un occità, parlem amb ell uns quants km, en català-occità, anglès i francès. Tenia raó l'expresident de l'Osasuna, amb els dies acabes parlant tots els idiomes... Penso que és millor venir a fer el camino que apuntar-se a una escola d'idiomes...
Ens trobem una tanca que separa l'autovia del nostre sender, allà veiem que tothom ha penjat una creu feta amb branques, no sabem ben bé el significat però és el segon cop que ho veiem així que seguim la tradició i fem el mateix.
Divisem un campanar a la distància enmig del no res, després de gairebé 20 kms. Resucitem. Fem la parada per dinar al poblet que es diu Ventosa, sembla batejat en honor als peregrins d'Austràlia. Dinem amb la companyia de la Montse, una noia mexicana amb qui fa dies que ens creuem, acabarà acompanyant-nos fins a Nájera.
Encara ens falten kms per arribar a port, finalment i sense pensar-ho hem acabat l'etapa més llarga, per sort el temps ens ha acompanyat l'últim tros, i començo a pensar que res que estigui a les nostres mans farà que no aconseguim el nostre objectiu: BURGOS!
A l'alberg, ens trobem els australians, nooo per favor!!!! que no ens toquin a la mateixa habitació!!!! per sort només una porta i una paret ens separen dels seus trons nocturns. Estem salvats, és possible que avui, a l'igual que la passada nit podem descansar... No sé si els pobres Planchet podran dir el mateix.
R.
Sortint del parc ens trobem la família "Planchet" ... Quina alegria, mica en mica ens tornem a trobar tots. Ahir a Logroño semblava que la família desapareixia per sempre.
El sol surt per l'horitzó amb força per fer créixer tots i cada un dels ceps que trobem al camí, no necessitem cartells per saber que això és la Rioja, davant nostre s'extenen camps i camps de vinyes, volem ombra però no la trobem, la primavera ens premia amb les flors i la fragància del romaní i la farigola que anem trobant pel camí. Aquest cop canviem l'idioma, amb el Phillipe i la Natalie (per nosaltres família "Planchet") els acompanya el Robert, un occità, parlem amb ell uns quants km, en català-occità, anglès i francès. Tenia raó l'expresident de l'Osasuna, amb els dies acabes parlant tots els idiomes... Penso que és millor venir a fer el camino que apuntar-se a una escola d'idiomes...
Ens trobem una tanca que separa l'autovia del nostre sender, allà veiem que tothom ha penjat una creu feta amb branques, no sabem ben bé el significat però és el segon cop que ho veiem així que seguim la tradició i fem el mateix.
Divisem un campanar a la distància enmig del no res, després de gairebé 20 kms. Resucitem. Fem la parada per dinar al poblet que es diu Ventosa, sembla batejat en honor als peregrins d'Austràlia. Dinem amb la companyia de la Montse, una noia mexicana amb qui fa dies que ens creuem, acabarà acompanyant-nos fins a Nájera.
Encara ens falten kms per arribar a port, finalment i sense pensar-ho hem acabat l'etapa més llarga, per sort el temps ens ha acompanyat l'últim tros, i començo a pensar que res que estigui a les nostres mans farà que no aconseguim el nostre objectiu: BURGOS!
A l'alberg, ens trobem els australians, nooo per favor!!!! que no ens toquin a la mateixa habitació!!!! per sort només una porta i una paret ens separen dels seus trons nocturns. Estem salvats, és possible que avui, a l'igual que la passada nit podem descansar... No sé si els pobres Planchet podran dir el mateix.
R.
¡Olé esos peregrinos! :)
ResponderEliminar