Ir al contenido principal

DIA 5 (T2) LOS 30.

Los 30.
Hace más de dos milenios se escribió la historia de los 300. Los 300 espartanos. Dos milenios y algunos siglos después voy a escribir sobre los 30. Los 30 coreanos.
Vayamos por partes.
La etapa de hoy nos ha llevado hasta Carrión de los Condes: ciudad de blasones y religiosos torreones. Antes de disfrutar de sus intrincadas calles y sus rincones de historia ha tocado caminar de lo lindo. 20 kms no parece demasiado para ser el Camino, pero con el viento gélido de lluvia en la cara y andando a marchas forzadas ha sido exigente. Os preguntaréis ¿Por? Os responderé que porque en Carrión sólo se puede reservar en un albergue y siguiendo el consejo de Montse, nuestra experimentada compañera del año pasado, quedaba descartado. Nos dejaba sólo 2 alternativas. Así que tonto el último.
Hemos salido puntuales, justo después de un pequeño chaparrón y no hemos hecho otra cosa que ver coreanos. Te paras un segundo a hacer una foto, fiuuuu coreano que pasa. Un pipi, fiuuuu coreano que pasa. Un bocata rapidito... fiuuuu coreano al canto. Que aceleras coreano que adelantas. Bueno, eso durante toda la mañana genera cierto estrés, así que se ha tratado de una etapa contrarreloj por equipos del Tour, de esas que tanto le gustan a mi cuñado cuando todos hacemos la siesta. Eran los coreanos o nosotros. Al final hemos llegado antes que el grueso de las tropas enemigas... Por un estrecho margen realmente. De hecho aún no estábamos inscritos que teníamos detrás nuestro sombreros de paja y conversaciones aceleradas de otro continente. Mientras reunían efectivos los hemos adelantado, pero de todos modos, hemos tenido sitio los 32. Los 30 que nos ha dicho una monja que eran y nosotros... Y no hacemos otra cosa que ver coreanos en este albergue enorme que antaño era un internado. Las monjas encantadoras por cierto.
Mañana... Mañana etapa reina de más de 27 kms. Saldremos con todo. Previsión de nevadas toda la mañana, así que guantes, polainas, térmica, dos capas de abrigo y chubasquero encapuchado que como cortavientos va de lujo. Y cómo no, un par de persignaciones para estar de buenas con los de arriba. Seguimos adelante.

E.

















Comentarios

  1. ¿Estaba bueno el bocata Raquel? ;)

    ¡Ja, ja, ja, ja! Lo que me he llegado a reír con los coreanos. Si es que lo que no os pase... ¡ja, ja,ja,ja!

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

DIA 0 (T2) 8976 HORES, 53,42 SETMANES, MÉS D'UN ANY...

Miro enrere i analitzo l’últim any: l'arribada al món del nostre fillol: el Jan, el casament del Leo i la Claudia (qui m’hauria dit a mi que presenciaria una boda a la rumana), la ruta per Rumania amb l'últim gran record del viatge :“be careful Mr. Ortiz”, les vacances d’estiu a “la Torre” amb els ver muts a l’ombra de les oliveres milenaries de la piscina de “lo poble”, les partides del Carcassonne amb un gintonic. L’estiu a San Feliú, amb la fresqueta dels Pirineus, les excursións a la muntanya del Turbón, les festes majors de LasPaüls amb la companyia de la familia aragonesa, “el me gustas mucho” de la ranchera de la Rocio Durcal, la mort del meu avi, les trobades amb amics que fan que els caps de setmana poguis desconnectar, les vacances de Nadal, el tió, els turrons, el raïm i, l’inici d’un nou any on esperem que tot sigui molt millor que el 2018, i molt més del que va ser el 2017, els Reis Mags…  Tot es resumeix en xifres: 8976 hores, 53'42 setmanes, 4 estacio...

DIA 2 (T2), CARPE DIEM.

Són més de les 10 del vespre, i ja portem una hora veient la processó. Pugem a l'alberg i l'Edu continua mirant-la des de l'habitació. Per sort, ens ha tocat una habitació per a nosaltres sols...dormirem tranquils. 00:05h, tambors???sento a l'Edu que s'aixeca i obre la finestra, veig a la veïna de l'edifici de davant mirant també. Està passant? Continuem amb la processó? ufff demà el despertador sonará a les 6:30... En fi, és el que té la setmana santa. Comencem, avui si. Primer objectiu trobar "la Concha" per saber per on hem d'anar... Hem de seguir, per la dreta del riu Arlanzón, el passeig és fantàstic, ens acompanya l'ombra dels arbres, el sol, només sentim el riu i les fulles dels arbres movent-se pel vent, es nota que encara dura la ressaca del vespre. Tot està sent perfecte. Sortim de Burgos i, tot canvia, davant nostre comencen a veure's tots els camp sembrats de cereals, on el vent els converteix en un oceà d'onades v...

DIA 2, HIVERNALIA.

Nit de divendres. Les previsions meteorològiques diuen que nevarà,... Miro el cel, després de sopar, només són les 21:30, i està sense núvols...aquests homes del temps...són homes de tot menys del temps... Marxo a dormir, tranquila i calentona, massa i tot, sembla que estiguem a l'agost, quina calor, és horrorós. A mitja nit, la meva bufeta em desperta...tinc una finestra al davant de la llitera, haurà nevat???que va!!per un cop a la vida, me n'alegro de no veure neu...dormo tranquila entre les melodies nocturnes que generen tots els peregrins que estan amb Morfeu. De sobte, noto que algú em toca, em desperto... què passa!!?? és l'Edu, aix quin esglai! Obre molt els ulls i em diu, "Raquel está nevando y ya ha cuajado". Així doncs, com diria la cançó d'Amaral: "hacia lo salvaje", només són les 6 de la matinada, segur que para mentre esmorzem... Després d'esperar 10 minuts al carrer esperant que ens obrissin per esmorzar, mengem una simple to...