Ir al contenido principal

DIA 7 (T2) FUERZA 5.


Etapa de transición. Dejamos el llano cerealista de Castilla y entramos en el país leonés. Quinta provincia que pisamos. El paisaje amplia la paleta de colores y recupera arboledas. Atravesamos varios ríos por puentes bien añejos y disfrutamos en Sahagún del hito de sobrepasar la mitad del Camino.
Tras la jornada de ayer donde anduvimos 28 kilómetros bajo un temporal de lluvia y nieve, pies anegados de agua y vestiduras enfangadas, pensábamos que el Camino ya nos había puesto a prueba esta temporada, y también creíamos que ya la habíamos superado. Craso error. Fuerza 5.
En la escala de huracanes de Saffir-Simpson, la fuerza 5 es la que designa a los de mayor potencia. Realmente es algo exagerado, pero para nuestros cuerpos entumecidos y ya algo castigados, afrontar 25 kilómetros más con un viento de cara tal, que al menor descuido te tambalees, es algo que sientes como un huracán fuerza 5.
La criba ya se ha hecho. Transitamos durante largos tramos en la mayor de las soledades, con conatos de lluvia que amainan y se desvanecen cuando alguno de nosotros invoca maldiciones... bueno, mejor digamos oraciones en arameo. La sombra de los 30 es alargada y sabemos por la dueña del cómodo y gran albergue en que nos hospedamos, que las huestes coreanas de chubasqueros naranjas han hecho parada y fonda no muy lejos de aquí. Seguiremos vigilantes.
Empezamos a cruzarnos con un par de ingleses de buena planta y modales de alcurnia que me recuerdan a veteranos oficiales del imperio británico (para nosotros son lord Byron y Shakespeare)... los guiris estos siguen llevando pantalones cortos, llueva, nieve o granice. Van siempre igual. Ayer uno dijo que así hay que lavar menos, el otro que se seca antes. Humor británico.
En nuestro albergue tenemos hoy una habitación de 4 personas. Frente a mí un irlandés veterano que hace el camino completo desde Francia (lo he bautizado como John Wayne). En mi intento de siesta no paraba de emitir pequeños gemiditos de padecimiento, creo que conoce el dolor en cada uno de sus músculos, y de vez en cuando habla sólo. Un personaje. Camina como si fuera pisando cristales descalzo.
Reflexiono. Todos sufrimos lo nuestro, pero seguimos viendo rostros con la sonrisa grabada. Los domingueros del Jacobotrans o taxis hasta León han dejado en menos de dos días el camino limpio y expedito para los que queremos sentir el espíritu del Camino.
Pasado el ecuador. En transición. Seguimos luchando.

E.











Comentarios

  1. Llueva, granice, con viento o con sol, la sonrisa siempre. No la perdáis. :D
    P.D.: ¡Me encanta la foto de la casa con el grafiti del peregrino!

    ResponderEliminar
  2. Ánimo chicos!! Sois unos campeones!! Ahora ya queda un poco menos.

    ResponderEliminar
  3. Bravo bravo bravoooo! Mig cami a la saca. Sou molt grans cunyis! :)

    ResponderEliminar
  4. Muchos ánimos!!! Hito a hito os acercáis al objetivo final :)))!!! Ya estamos esperando la crónica y fotos de la siguiente etapa. Un abrazo de parte de Leo y Claudia :))

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

DIA 0 (T2) 8976 HORES, 53,42 SETMANES, MÉS D'UN ANY...

Miro enrere i analitzo l’últim any: l'arribada al món del nostre fillol: el Jan, el casament del Leo i la Claudia (qui m’hauria dit a mi que presenciaria una boda a la rumana), la ruta per Rumania amb l'últim gran record del viatge :“be careful Mr. Ortiz”, les vacances d’estiu a “la Torre” amb els ver muts a l’ombra de les oliveres milenaries de la piscina de “lo poble”, les partides del Carcassonne amb un gintonic. L’estiu a San Feliú, amb la fresqueta dels Pirineus, les excursións a la muntanya del Turbón, les festes majors de LasPaüls amb la companyia de la familia aragonesa, “el me gustas mucho” de la ranchera de la Rocio Durcal, la mort del meu avi, les trobades amb amics que fan que els caps de setmana poguis desconnectar, les vacances de Nadal, el tió, els turrons, el raïm i, l’inici d’un nou any on esperem que tot sigui molt millor que el 2018, i molt més del que va ser el 2017, els Reis Mags…  Tot es resumeix en xifres: 8976 hores, 53'42 setmanes, 4 estacio...

DIA 2 (T2), CARPE DIEM.

Són més de les 10 del vespre, i ja portem una hora veient la processó. Pugem a l'alberg i l'Edu continua mirant-la des de l'habitació. Per sort, ens ha tocat una habitació per a nosaltres sols...dormirem tranquils. 00:05h, tambors???sento a l'Edu que s'aixeca i obre la finestra, veig a la veïna de l'edifici de davant mirant també. Està passant? Continuem amb la processó? ufff demà el despertador sonará a les 6:30... En fi, és el que té la setmana santa. Comencem, avui si. Primer objectiu trobar "la Concha" per saber per on hem d'anar... Hem de seguir, per la dreta del riu Arlanzón, el passeig és fantàstic, ens acompanya l'ombra dels arbres, el sol, només sentim el riu i les fulles dels arbres movent-se pel vent, es nota que encara dura la ressaca del vespre. Tot està sent perfecte. Sortim de Burgos i, tot canvia, davant nostre comencen a veure's tots els camp sembrats de cereals, on el vent els converteix en un oceà d'onades v...

DIA 2, HIVERNALIA.

Nit de divendres. Les previsions meteorològiques diuen que nevarà,... Miro el cel, després de sopar, només són les 21:30, i està sense núvols...aquests homes del temps...són homes de tot menys del temps... Marxo a dormir, tranquila i calentona, massa i tot, sembla que estiguem a l'agost, quina calor, és horrorós. A mitja nit, la meva bufeta em desperta...tinc una finestra al davant de la llitera, haurà nevat???que va!!per un cop a la vida, me n'alegro de no veure neu...dormo tranquila entre les melodies nocturnes que generen tots els peregrins que estan amb Morfeu. De sobte, noto que algú em toca, em desperto... què passa!!?? és l'Edu, aix quin esglai! Obre molt els ulls i em diu, "Raquel está nevando y ya ha cuajado". Així doncs, com diria la cançó d'Amaral: "hacia lo salvaje", només són les 6 de la matinada, segur que para mentre esmorzem... Després d'esperar 10 minuts al carrer esperant que ens obrissin per esmorzar, mengem una simple to...