DIA 12 (T3) EL NOSTRE GRAN DIA.

Sortirem acompanyats per la lluna plena, que intentarà iluminar-nos el camí, els immensos eucaliptus ho impediran, haurem de fer ús de la tecnologia per caminar en la profunda foscor. l'Edu de tant en quan apaga la llanterna del movil, vol sentir que és anar pel bosc sense llum. De sobte, el silenci es trenca i sentim el desconegut soroll d'un ocell nocturn, li contesta una òliba, el seu cant em fascina, doncs mai l'havia sentit. El sol va sortint i comencem a gaudir dels últims boscos que veurem a Galicia.
Fem la primera i única parada, la de l'esmorzar. Pasen l'Estrella, L' Alana, l'Efraín i el Sebas que porta dues branques per fer de bastó i la venda al genoll. Volen arribar abans de les 12 per la misa del pelegrí, la del matí. Nosaltres anirem a la de la tarda a la catedral.
Arribarem a Lavacolla, buscarem el seu rierol per fer el que feien els antics pelegrins: netejar-nos. En el nostre cas, només les mans i una mica el coll, ja anem dutxats.
A partir d'ara, mica en mica la bellesa dels boscos anirà desapareixent, primer pasarem al costat de l'aeroport, sentirem com un avió s'enlaira cap el cel damunt nostre. Anem caminant amb precaució, doncs ja hem vist passar dos cotxes de la policia nacional en busca de pelegríns sense mascareta.
Pugem i coronem el "Monte do Gozo", ara tot serà baixada, ja fa estona que anem per asfalt i a cada pas, les butllofes desapareixen, ja no sento el dolor i és que en breu veiem la civilització, Santiago s'apropa.
De sobte, ens avança l'Ocarina, també vol arribar a la misa, no ho entenem, ahir al vespre van tornar a donar-nos un bon espectacle a l'alberg i ara està aquí.
Veiem el cartell: Santiago, l'emoció comença, la catedral no és veu i gairebé ho prefereixo, doncs l'entrada de Burgos o la de León és veia en el firmament i es feia pesat perquè mai arribaves. El que sentim es que les forces es multipliquen com si la catedral ens atragués cap a ella, com l'iman al ferro.
Caminem per l'extraradi de la ciutat, les edificacions i el terra canvien, entrem a la part antiga. Les pulsacions s'acceleren per l'emoció, les cames avancen més ràpid, volen veure-la i al final del carrer, tímidament, apareix una de les torres.
Vols seguir caminant, perquè vols arribar, però alhora vols anar lent perquè no vols que acabi.
De sobte, sentim el so majestuós d'unes campanes, marquen les 12. Ella està aprop.
Ens perdem pels carrerons, perdem la vieira del camí. Volem entrar per on entra tothom.
El so d'una gaita amagada, apareix del no res, l'anem a buscar. Baixem per unes escales que semblen infinites, el cor em batega molt ràpid, sento les pulsacions a mil, estic més nerviosa que el dia del nostre casament.
Entrem a la plaça, agafats de la mà, Edu gravant el moment, jo no puc parar de mirar-la, tant de temps esperant aquest moment tants kms caminant per veure-la. La sensació és indescriptible, només ho saben els que ho han viscut. La plaça és tota per mi, encara que hi ha gent, em sento sola, només amb l'Edu i ja no puc aguantar més: una darrere l'altra, sorgeixen dels meus ulls a tota velocitat i sense control. No puc parar de plorar, miro a l'Edu, ens la mirem i ens abracem. Ho hem aconseguit.
Aquí no acaba tot i és que volem la nostra Compostela i el nostre certificat de distància, 755 kms fets.
Quan sortim de l'oficina del pelegrí, ens trobem a tots els que surten de misa. Quedem per anar a la misa de la tarda i després, per fer el sopar d'acomiadament a O gato negro.

Com tots sabeu, aquesta aventura va començar un 31 de març de 2018, una aventura amb una promesa al darrere. Una promesa que mai hem deixat de complir, que mai hem olvidat. En el seu moment vau estar sempre al nostre costat donant-nos tot el recolzament i ajuda que necessitàvem, vau treure'ns somriures quan no teníem ganes de fer-los. Ens vau donar força per seguir lluitant. Ara tampoc ens heu deixat de costat, ens heu acompanyat a cada pas en la distancia donant-nos ànims, fins i tot , hem incrementat els nostres seguidors i els nostres "fans" com la Raffaella, que cada nit ha tornat a fer el camí amb nosaltres o, com la Montse que no només ens segueix ella sinó també la seva familia.
Nosaltres hem arribat a Santiago, hem patit neu, pluja, vent, calor, mal d'esquena, de genolls, butllofes als peus. Hem recorregut 755 kms carregant una motxilla física i, una altra psicològica. Però aquest camí no és nostre. Aquests ÉS EL VOSTRE CAMÍ, VOSALTRES HEU ARRIBAT A SANTIAGO, EL NOSTRE COR US HA PORTAT FINS AQUÍ A CADA PAS. PER VOSALTRES.
EL NOSTRE PATIMENT HA VALGUT LA PENA. HEM PATIT, GAUDINT. US ESTIMEM.

BON CAMÍ.

R.