Nit de divendres. Les previsions meteorològiques diuen que nevarà,... Miro el cel, després de sopar, només són les 21:30, i està sense núvols...aquests homes del temps...són homes de tot menys del temps...
Marxo a dormir, tranquila i calentona, massa i tot, sembla que estiguem a l'agost, quina calor, és horrorós. A mitja nit, la meva bufeta em desperta...tinc una finestra al davant de la llitera, haurà nevat???que va!!per un cop a la vida, me n'alegro de no veure neu...dormo tranquila entre les melodies nocturnes que generen tots els peregrins que estan amb Morfeu.
De sobte, noto que algú em toca, em desperto... què passa!!?? és l'Edu, aix quin esglai! Obre molt els ulls i em diu, "Raquel está nevando y ya ha cuajado". Així doncs, com diria la cançó d'Amaral: "hacia lo salvaje", només són les 6 de la matinada, segur que para mentre esmorzem...
Després d'esperar 10 minuts al carrer esperant que ens obrissin per esmorzar, mengem una simple torrada de pa, perdó??anem a caminar més de 20km... En fi sort del plàtan que hem agafat de casa...
Acabats d'esmorzar, la nevada continua, ens han comentat que pot ser perillós anar pel camí, la senyalització desapareix amb la neu, ens mirem l'Edu i jo... què fem? Camí i ens arrisquem? O carretera? Fem camí i si es complica agafem la carretera...
Després d'esperar 10 minuts al carrer esperant que ens obrissin per esmorzar, mengem una simple torrada de pa, perdó??anem a caminar més de 20km... En fi sort del plàtan que hem agafat de casa...
Acabats d'esmorzar, la nevada continua, ens han comentat que pot ser perillós anar pel camí, la senyalització desapareix amb la neu, ens mirem l'Edu i jo... què fem? Camí i ens arrisquem? O carretera? Fem camí i si es complica agafem la carretera...
Per fi, comencem, polaines posades, "Buff" tapant la cara, guants, 50 capes de roba i impermeable...davant nostre, part dels 300 peregrins que pernoctaven a Roncesvalles ens obren camí, sort, seguim les petjades que ens portaran al paradís de la naturalesa, catifes blanques cobreixen el bosc, la neu abriga les branques dels arbres que el vent fort decideix de tant en tant tirar-nos a sobre per recordar-nos que avui segurament patirem, però com hem fet sempre, en els últims mesos, no perdem el somriure. Continuem caminant, i la nostra visió amb els nostres pasos va millorant descomunalment, l'infinit és blanc, tot és blanc, nosaltres estem blancs, trobem rierols que hem de travessar com si fos "l'humor amarillo" on es el "chino cudeiro"?Continuem caminant i la neu decideix convertir-se en una pedregada que cau de cel...sort que troben un bar, ple de peregrins, de qui sinó? Tots buscant el mateix: calor, aixopluc i un lavabo...agafem forces amb un entrepà de dos pams que ens permetrà fer a bon ritme els últims 10km, on la neu ens abandona definitivament, el sol ens vacil•la sortint un parell de cops, però avui és diumenge i està mandrós, es torna amagar, torna a ploure, el camí és tot fang i més fang. Finalment, veiem Zubiri, el final de l'etapa. Ho hem aconseguit, i recordarem aquest dia la resta de la nostra vida.
R.
Ostres Raquel, es precios, desitjo que tingeu un Bon Camino, petons i a gaudir-lo
ResponderEliminarVenga, que no se diga! Adelante!
ResponderEliminarNena, quin valor! Preciós, això si...
ResponderEliminar